dilluns, 18 / maig / 2009

SERENGETI BENEDETTI.

«Siempre quise un altillo, para escaparme. ¿De quién? Nunca lo supe. Francamente, yo quisiera saber si todos están seguros de quién escapan. Nadie lo sabe.»
Cuento «El altillo» Mario Benedetti


DESDE ARRIBA.

Trepo por la escalera
peldaño tras destino
destino tras peldaño

asciendo lentamente
dosificando alarmas
midiéndome los vértigos

del mal de las alturas
todos saben nadie habla
del bien de las alturas

desde aquí puedo ver
los prados y las calvas
las olas y los pésames

veletas y lealtades
gárgolas y dobleces
las libres azoteas

escalo por la escala
de servicio o de urgencia
de incendio o de socorro

peldaño tras destino
destino tras peldaño
inexorablemente

abajo hay miles de ojos
que contemplan e ignoran
cuándo cómo ni dónde

termina la escalera
y acaba mi avidez
o empieza mi agonía

dimecres, 22 / abril / 2009

Phohèshia recomana per Sant Jordi el vegetarianisme literari.


Molt es parla aquestos dies de l'últim llibre d'en Javier Cercas, Anatomía de un Instante, que sens dubte extraordinari, com Soldats de Salamina, i segurament, que de dinou llibres més, que estaran al top dels més venuts.

Però Phohèshia, no creu en el romanticisme de fàcil consum. Phohèshia té intuïcions pròpies, i ja n'està un poc farta d'aquestos lípids que l'editor es vol traure de seguida, sense taula de calories a la vista. Clar com que és Sant Jordi, un poc de música de fons i pareix que de sobte tot siga fantàstic. Però no. No em de llegir de color rosa perquè ho diga un anunci de publicitat. Ni atipar-nos de carn mesclada amb tranquil·litzants.

A Phohèshia es combina la verdureta a la planxa amb peix. O millor dit el Semi- vegetarianisme, sinó mentiria.

Llavors si vols recolzat doncs al meu pit, que farem un passeig per la fira del llibre de la nostra ciutat. Ens solidaritzarem amb la situació econòmica actual de tota la gent que ho passa malament, inclosos quasi tots, i sense canviar els nostres hàbits literaris, ferotges ferotges, ja veuràs com amb uns cinc euros, podem llegir una autèntica "Menina" literària, i si tenim sort, prendre un bon cafè. Tot amb una actitud mental positiva, es clar.

Les verduretes porten una vitamina especial Khà, però menjar pernil salat d'amagat et munta més les endorfines, que un xocolata calent amb 70% de cacau. T'ho juro.

Segurament que el Herman Hesse i el Machado, poden equilibrar perfectament, el nostre ying i yang abans de la caloreta de l'estiu. Però no hi ha res comparable com olorar muntons de llibres bellament vells, ordenats o desordenats, per un nostàlgic llibrer, que demanen a crits que els acompanyem en la seva solitud, que els guiem el seu gaiato de paper, per a fer-los notar, també com arriba la "gal.làpaga" primavera.

Si desprès d'aquesta llarga passejada no trobem res d'interessat, podem practicar la relectura, que és talment com una reconquesta.
Pots guanyar molt, ja que de vegades redescobreixes que un llibre que no et feia pas l'agrado, et ve com anell a dit, o a la inversa. Perdre, amb un ditot dins l'anellet. Tot és provar-ho, i sobretot, tindre a mà una pastilla de sabó natural, per alliberar el nostre dit, i tancar el llibre que no ens produeix plaer, per a seguidament, repelar l'os del pernil, molt però que molt agust.
Jo vaig tindre una relació amor-odi amb el Paul Celan, i també amb les paraules jurídiques, que ara m'encanten, no sé, tenen el seu punt.

Però segur, que ara estàs pensant com jo, en la guindeta final. La rosa de Sant Jordi, també farta d'abusos pels preus de les floristes, i plena d'espines, en el fons.
Per això, Phohèshia aposta per regalar una rameta de romer, o posar-la entre els llibres, com un separador tot terreny. Amb l'oloreta, et transportarà a la muntanya al costat dels cargols blancs, i et vindran ganes d'asseure de sobte a l'herba i recitar un poema a l'aire lliure, amb els braços ben oberts. Però si no tens un llibre de poemes a mà, ni te s'acudisca enviar POEMA al cinc cinc cinc, perquè llavors trencaries la màgia del dia de Sant Jordi, creu-me.

Per a la part interessant que és l'instant de la vesprada o de la nit, on li hauràs de regalar a la teva parella, si és que la tens, el llibre que em comprat a la fira, o el que has redescobert amb la reconquesta, segueix unes instruccions més : Posa unes veles de canella al damunt d'una tauleta informal. Fes una amanida d'espinacs, cogombres, cheesse, i quatre tomates cherry amb orenga. Troba una postura sensual i còmoda,
i recita-li en pla íntim, aquestos versos de
e.e.Cummings:


...Your eyes have their silence:

in your most frail gesture are things which enclose me,

or which i cannot touch because they are too near...


tindràs l'èxit assegurat!.

diumenge, 8 / març / 2009

8 de Març

Dia de la Dona

Women's Day

Día de la Mujer

Journée de la Femme

Dia da Mulher

اليوم العالمي للمرأة

Kvindedag

Día da Muller

Уомен'с Даы

Ден на жената

วันสตรี.


Poema de Maria-Mercé Marçal.

Cau de llunes

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.


dissabte, 7 / febrer / 2009

17º SETMANA alternativa Castelló 2009.

12 de Febrer. 20.0o h_ Conferència de Luís García Montero.

Poeta.
"Defensa de la Poesia"
Centre Social San Isidro de la Caixa Rural Castelló, carrer enmig.


13 de Febrer. 19.3o h_ Lectura de poemes amb Luís García Montero, Cristina Peri Rossi i Francisco Diaz de Castro.

Poetes.
Casino Antic, Porta del sol, 1. Amb la col-laboració de l'associació ALCAP.


* Febrer 2009.

dimecres, 15 / octubre / 2008

Trist el qui mai no ha llegit cap poema del Joan Margarit.


Premi Nacional de Poesia 2008 pel llibre de poemes

CASA DE MISERICÒRDIA.

Arquitecte i poeta bilingüe (Sanaüja, 1938) ha estat guardonat aquest dies amb el Premi Nacional de Poesia, que atorga el Ministeri de Cultura, pel seu llibre de poemes Casa de Misericòrdia. Llibre que amuntona encara més premis. el Cavall Verd, el premi de la Crítica Catalana, el Rosalía de Castro i el Premi Nacional de Cultura, que atorga la Generalitat de Catalunya.


Sens dubte t'haurem de llegir

entrar en el teu refugi

Margarit.

.............................................


DONA DE PRIMAVERA.

Al Luis García Montero

Darrere les paraules només et tinc a tu.
Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.
Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.
Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.

MUJER DE PRIMAVERA.

A Luís García Montero

Detrás de las palabras sólo te tengo a tí.
Triste quien no ha perdido
por amor una casa.
Triste el que muere con un aura de respeto y prestigio.
Me importa lo que sucede en la noche
estrellada de un verso.


* Del poemari Edat roja/ Edad Roja
Joan Margarit.


dissabte, 24 / maig / 2008

POEMA 687.

M'agrade mirar-te

com si m'endinsara

per entre boscos

de llibres.

.

dimarts, 1 / abril / 2008

Post-Marroc







dissabte, 8 / març / 2008

DONA ETS COM LA LLUNA.


Creixent i embarassada,

Constant i constel.lada,

Minvant i costeruda.

Que dóna llum a les ciutats,

I espelmes de goig a la vida.


Dona, lluna, pruna

Pell de malva enrosada,

Alosa i suor de gavina.


Paul Gauguin, et pintaria a Tahití

Amb una bata llarga d'organdí,

I una magnòlia a la mà

Replegada del jardí,

com un pomell.

Ja saps, com aquella musa

anomenada Vahine no te ví

Mig camussa,

I que posava per a ell

Tota enamorada.

I Sorolla...

D'un ràpid traç,

Et mesclaria blava,

al llenç del maig sedàs.

per l'esquitxell espumós de la mar.


Tu, amb una pamela beig pomposa,

I el teu somriure de rizoma alveolat,

Dins de la platja vespertina.

Agafada a un flabell de pètal arenós,

Per la cotissa d'un aigua repentina.

I encara tant repleta d'un sol

Que per les vesprades, és llarg i oliós.


Dona...

Ets el brostam d’una olivera,

O encara aquella flor d’un ametler,

I la fruita dolça de la figuera.


Dona, núvol

Roseta blanca i cirera.

Esquerpa emprada de l'enyor.

Aigualera.


Dona...

Ets cornisa Mediterrània,

Vinguda qui sap, si de Cantàbrica brisaina

O de l'oceà Pacífic,

El meu sèpal lanceolat.

Que t’extens encara horitzontal,

Cotiledònia i conterrànea,

Com un sol repanxolat...

Fins a Bolívia,

Fins a Moldàvia.

Fins a Guinea,

Fins a Rabat.


* VI Premi de Poesia Dia de la Dona de Moncofar, 2006.


dijous, 14 / febrer / 2008

Cóm es sent l'Amor sense veu.

Com un silenci que no té parla

es sent l'Amor

sense veu.

I pel carrer emblemàtic

de la ciutat

al migdia

es sent l'Amor sense veu.

L'Amor em crida.

L'Amor em crida

i em torna a fer

seu.

Cóm es sent l'Amor sense veu

Com el perfum

de la tracció

del paper,

es sent

I el seu olor és un soroll

antic i sencer

una còpia fixa del voler

que no s'esborra mai

dels peus

del meu cor.

.

dijous, 31 / gener / 2008

Me he quedado preñada de un largometraje de letras.

.
F ha quedado con Z

Z se acuesta con E

Ella no bebe cerveza

Y subtitula sus VIAJES

con popas de miel.


B ya no sueña con nadie

Nadie se escribe, no sé.

X, ES SIEMPRE la incógnita

Árbol que crece revés.


Ocho es el seto del bosque

Prismático.

H que rima con P.

Noviembre, se va de la RAE

FOTOCOPIAS, domingos

se ponen de pié.


V, se olvida de M.

HAMBRE que muere por B.

Oso pecoso peludo celoso

y R que R de B.


N que sale en la prensa

P desconoce porqué.

@ se muerde las tetas

y L se rasca las Ces.


Adverbios de sumas y restas

Funámbulos

LOS ARTES DE AMAR

R que está embarazada

y J no puede OLVIDAR.


Cielos usados de moscas.

Verdes, de verdes

Mañanas. Nubes después. Detrás

Aes,

Aes,

Aes y rebicicletas

de AVES

.

¿Migratorias,

o vacas locas y aviares?


Dime tu

cuando acaben las calles

dime tu

cuando escriba F8

que harás

que harás QUE HARÁS

con tu lavadora de mimbre,

y electricidad de PERAS.

Bodegón.

Bodegón.

BODEGÓN CON

Proas.


Y yo

PREÑADA Después

de tus peros-peros,

y de tus antenas parabólicas

jugaré

con LAS LETRAS

a amamantarte

.


* Recitat al local Ignacio Ellacuría, Barri del Campanar, València, el 24 de Maig de 2007.

dimecres, 16 / gener / 2008

COMO POR ARTE DE MAGIA.


.

Me gustaría irme lejos y decirte adiós

como una bandada de aves que revoloteen frente a tu casa

en una pancarta de alas arriadas

y verbos.

Pero no puedo

no puedo.

Y no es que me falten páginas de pasaporte

ni ruedas de pájaro carpintero

no es.

Y no es que sea una tarde nublada de febrero

de terribles previsiones meteorológicas

en las que se obture el arca de Noé

con su astilla salvavidas

no es.

Y no es que no pueda simplemente

subirme en el coche y alejarme lentamente

mirándote por última vez

desde los cien espejos retrovisores

no es.

No es que no pueda

decirte adiós.


Es que no sé cómo entrar

en la chistera de tu sombrero y desaparecer

contigo como por arte de magia

.

Enamorarse.











Enamorarse,

Encandilarse,

Enrojecerse,

Empeorarse,

Encabritarse,

Empobrecerse,

Encadenarse,

Enardecerse,

Enajenarse,

Engurruñarse,

Enloquecerse,

Enmudecerse,

Y Epilogar

.


A ESO DE LAS CINCO EN PUNTO DE LA TARDE, NOS ENCONTRAMOS A VECES CON LOS GRANDES AMORES DE LA VIDA.



Suponte que estamos saliendo

.

Que nos tomamos algo

y que a eso de las cinco en punto de la tarde

nos damos un beso.

Suponte que volvemos a salir

porque los besos que suceden a esas horas de la tarde

son como ráfagas

en una ciudad tan llena de brisas

como la nuestra.

Y suponte además

que no nos preocupan demasiado

las ráfagas

hasta que un día

se nos bocanadan delante

como un isógono del sol

haciendo señas

con su hambre tercermundista

y su miedo absurdo de domador.

Para entonces

ya empieza a preocuparnos el resultado calor

y el cosquilleo espontáneo de barniz

que sube

y que baja

y que vuela

por todos los huesos

como un viento bordado

de mariposas de hojarasca

.

Tanto que después,

aunque acudamos puntuales a las citas

nadie garantiza

que una tarde en un mes cualquiera

todo termine

como el mismo parecido razonable

de las novelas del amor

que comenzaban

a darnos pistas.

Pero esta vez de la vida

se nos retrasa

el despertador del olvido

.

Y es que a eso

de las cinco en punto de la tarde

las manecillas del reloj

se quedan bajo aquella

felicidad ahumada

llena de versos granujas

que me hicieron la jugada

de velarse entre los folios.

Suponte que entre idas y venidas del tiempo

llegan esas oportunidades de la vida

que te dan con sus espuelas

o sus magias

y te convierten esta vez

en gaviota hilada

hecha de nubes.

Tal vez se confirmen al cubo

las sospechas de las veladas románticas

si te pongo este mantel de tangli sin hule

con un par de servilletas

y cucharas.

Pero suponte que están

las antiguas resonancias de saber

que eres tú quien elude las citas,

y entonces

me olvido del postre.

Habrás supuesto

que es domingo por la tarde

y que los supermercados no están abiertos

.

Que estoy

sin nata instantánea de spray

sin galletas del Príncipe de Beukelaer

sin donuts de chocolate

y sin horchata.

Sólo tengo café

.

Y no más que

ventanas que dan a los parques

en los que lentamente,

son columpios que juegan

a empujarse

con de los pistilos azules de la primavera.

Ahora previsiblemente

estará silbando la cafetera

mientras se apaga suavemente el programador

de tu nevera

para precalentar mi horno

a 170 grados.

Tú no estás demasiado lejos

para suponer

a eso

de las cinco en punto de la tarde

que algo está a punto de cocerse

mientras te amaso el abecedario

.

Tú no estás demasiado lejos

para notar

que de confundir dos veces

al café por harina

se me dilaten nuevamente

las diástoles vasculares de la retina

y tenga que abrir

la ventana de los versos

para entregarte

l’especialite de la maison

con su fiel

aroma de ráfaga.

Suponen los antiguos libros de medicina

que abusar de la cafeína

produce insomnio.

Así es que siguiendo con las suposiciones

de las sumas sin las restas

y sabiendo

que las feromonas espontáneas

están haciendo de las suyas

en sus ahumadas vagonetas

de esquivar ráfagas rieles y ventanas

a una velocidad por hora

de quinientos isógonos de sol

y a partir

de las suposiciones del Amor contemporáneas

...

Una noche de estas habrá de venir

para volvernos a salir

a eso

de las cinco en punto de la tarde

.

Y que aquellos besos descarguen

doscientos kilos de azúcar

sobre

esta tarta glaseada de versos

sin dejarnos para el postre de los luegos

nada que no podamos confiturar

de aquella nuestra

garrapiñada manera de mirar

a eso

de las cinco en punto de la tarde

.

* Recitat al local Ignacio Ellacuría, Barri del Campanar, València, el 24 de Maig de 2007.


dissabte, 29 / desembre / 2007

Presentaciones en Valencia de Estaciones desnudas.


Os informamos de las próximas presentaciones del libro Estaciones desnudas que serán en los días 27 y 29 de Diciembre.

Día jueves 27 de Diciembre:

A las 20:30 se presentará Estaciones desnudas en el local Ignacio Ellacuría que contará con la participación del poeta Enrique Falcón. También contará con la participación de algunos de los autores antologados.

Mas información y dirección del local aqui.

Día sábado 29 de Diciembre:

A las 20:00 se realizará la presentación de Estaciones desnudas en la librería Primado, gracias a la inestimable colaboración y ayuda que nos ofrecen Miguel Morata y Victor Gómez, en la que contaremos con las participaciones de los autores del libro.

La dirección de la libreria Primado es:

Avda Primado Reig 102
46010, Valencia.

De nuevo, agradecer la desinteresada colaboración de Enrique Falcón, así como del local Ignacio Ellacuría, Victor Gómez y Miguel Morata.

Desde aquí os invitamos a todos a venir y disfrutar de los recitales de poesía que ofreceremos.

dimarts, 11 / desembre / 2007

RECITAL DE POESÍA

Amigos y amigas...


Tenemos el placer de invitaros al recital de poesía de ARTURO MÉNDEZ CONS y SAFRIKA que tendrá lugar el próximo MIÉRCOLES 12 DE DICIEMBRE a las 20 horas en el Café Cultural L´Ermità (antes Café del Temps) en la Calle Obispo Don Jerónimo 5, paralela a C Caballeros y cerca de la Plaza de la Virgen, en Valencia.

Aquí teneís el mapa

http://www.lermitacafecultural.com/mapa2.swf

Presentado por Eduardo Almiñana de Cózar (Editorial Cocó) y con la colaboración de algunos componentes del colectivo poético "Calambres Exquisitos"

No faltéis!

diumenge, 9 / desembre / 2007

FORRELLATS DE NEULA.


El silenci

A-po-rre-ge com un boig

Les cremones i els picaports,

De grandària insolenta.

I es menege dins la gàbia,

Com un batraci de sèquia.

Amor meu,

Prompte trencarà els forrellats

I se’n anirà sense rumb

Lacònicament

Com una mallerenga d’aigua.

Segurament,

que pel mateix broll d’encenalls

Que ahir l’avalotà

Tornant als teus ulls.

Després,

Obrirà la boca

Per a furgar-se les dents,

I es-pol-sa-rà la neu-la

Per Damunt dels lleganys,

Sense dir ni mut.


.

* Recitat al local Ignacio Ellacuría, Barri del Campanar, València, el 24 de Maig de 2007.

dijous, 8 / novembre / 2007

CIRCUNFERENCIAS.

Siempre me hubiese gustado hacerte otras cosas
como recogerte aves
y también of course que mariposas.

Sí, recogerte muchas muchas mariposas
con saltamontes y estrellas jugosas
en un traje de esos tan graciosos
de Boy Scout.

Después probarte un poco,
como se prueba una sal en la comida
o como se prueba una falda
o una anfetamina

y hacerte así
como
CIRCUNFERENCIAS.

CIRCUNFERENCIAS para otear tu lengua
con esta mía,
por la que deambulan versos.

CIRCUNFERENCIAS en las que dibujar tu cintura
de dianas, con pequeños confines de mariposas invisibles
en los que enganchar velcritos
con una clara intención.

Matarte de amor y puntería
justo al mil points,
y subirte el colesterol del Love
que nunca sale en los análisis.

Porque el amor es una pequeña ciencia
de compases

Y tú y yo
nos conocimos
en el centro
de una circunferencia
O llámalo,
como quieras.

Vueltas
dentro de la vida
Casualidades.

* Publicat a l' Antologia Estaciones Desnudas, 2007. Editorial Cocó.

diumenge, 21 / octubre / 2007

Literatura.

_____ I

Yo podría hablarte
lentamente
al oído.
De la teoría
de la proximidad
de la estrechez de las calles
y del movimiento
Impresionista
.
Lentamente
al oído
podría hablarte
y quedarme azarada y viajante.
Adherida
entre tus arcabucos
y tus
arboladuras.
Para saber si allí en tus ingles antílopes
podría reinventarse otra vez
la literatura.



_____ II

Si tú eres literatura
lo sabré al bordearte.
Al rodearte de jarcias
y comisuras.
Al arrastrarte contornos de mí
y de océanos y de ciudades
que te convoquen
bahías.
Porque en eso consiste la poesía
en bordear.
En instalarles piercings a los ombligos
de las páginas marchitas
y en tabular las habitaciones escritas
para que tú y yo
nos tendamos en algún lugar inescrutable
en el que rozarnos
como se rozan
las brisas,
las brisas.



_____ IX

Escribirte como por el aire
como escriben
las aves.
Que es todo este jaleo
de
alas
amontonadas,
que no son más
que noticias.
Y todo este revuelo que es
la poesía.
Los poemas de ti
de mí.

* Publicat a l' Antologia Estaciones Desnudas, 2007. Editorial Cocó.

dimecres, 19 / setembre / 2007

POEMA DEL LOVE Y DEL INSIDE

Deben ser tus ojos
como estufas con leñas de paises
y finísimas hierbas que se prenden
como CUANDO
se prenden las olas CON el CUANTO
y con el viento
y con el mar
.
Porque tengo unas ganas
enormes y terribles de besártelos.
Besarte los ojos y girarte
los labios con llaves inglesas gigantes
y dulces.
Y velas azules y aves
y artílugios abstractos
Brújulas my live.
.
¿Sabes? Como todas esas ganas de besar
enlatadas en pequeñas LATITAS de cerveza
o tetrabriks
Como todas esas ganas de besar
compendiadas en las novelas
del love y del inside.


* Publicat a l' Antologia Estaciones Desnudas, 2007. Editorial Cocó.


Illa Baleat, 17 de Setembre de 2007.
Castelló

dimecres, 1 / agost / 2007

Castelló, a 1 de Agosto de 2007.

Aquest blog de Phohèshia està en proves,
però molt prompte, tal vegada després de les somiades vacances,
podreu llegir alguns dels meus poemes en Valencià!!

Un fort abraç,
Bego.